La paraula alquímia procedeix de l'àrab al-khemi (الكيمياء), khemi és Terra negra, fent referència a l'antic Egipte, al qual es coneixia amb aquest nom.
S'ha suggerit també que la paraula àrab al-kīmiya significava
originàriament «la ciència egípcia», prenent prestat del copte la paraula kēme, o «Egipte», així alquímia seria llavors l'«art de Keme», és a dir, l'art que ve d'Egipte.
Sens dubte, la paraula àrab kīmiya ha donat lloc a «química» en castellà.
Al-kīmiya significa al seu torn Química en l'àrab modern.
Mentre que la Medicina deu el seu nom i la seva existència als «medes» o perses, d'aquí ve Medicina (de medes), les ciències de la salut derivades del paradigma egipci, l'antic país de Kemi o de la «terra negra».
Ambdós termes, «medicina» i «kemicina o alquímia», van tenir doncs al principi una semàntica comuna i, tanmateix, els seus pressupostos i pilars van ser sempre completament distints i fins i tot radicalment oposats.
Mentre que el paradigma medes-perses o «mèdic» es va decantar, en absoluta coherència amb el dualisme tradicional iranià, per la curació per mitjà de l'oposició de contraris (la calor es treu amb el fred i el fred amb la calor), el paradigma egipci o kèmica, va desenvolupar un sistema basat en la curació pel semblant al qual es va anomenar també medicina simpàtica, llei de signatures i a partir del segle XVIII, homeopatia.
Entre els segles XII i XIII, en plena Edat Mitjana, va existir un punt on els coneixements de l'antiga Mesopotàmia i Egipte, la Càbala dels jueus, la matemàtica dels àrabs, l'esperit dels druides i bruixes i els sabers del fins aleshores conegut món es creuaven i combinaven.
Per entendre els alquimistes del passat, cal empatitzar amb el realment meravellós i màgic que semblaria ser per a ells la conversió d'una substància en una altra, en el marc d'una cultura que encara no comprenia racionalment els aspectes de la física i la química.
Per als alquimistes, no hi havia raó alguna per separar la dimensió química (material) de la interpretativa, simbòlica o filosòfica (immaterial) o fins i tot espiritual.
En aquella època, una física desproveïda de significat metafísic hauria estat tan parcial i incompleta com una metafísica desproveïda de manifestació física. Així que els processos i símbols alquímics solien tenir tant un significat intern referit al desenvolupament espiritual del professional com un significat material connectat a la transformació física de la matèria.
Tot i que l'alquímia adopta moltes formes, en la cultura popular antiga és citada amb més freqüència com el procés utilitzat que pretenia transformar plom o altres elements en or, però en realitat, és molt més.
En la història moderna de la ciència, l'alquímia és descrita com una antiga pràctica protocientífica i una disciplina filosòfica que combinava elements de la química, la metal·lúrgia, la física, la medicina, l'astrologia, la botànica, la semiòtica, el misticisme, l'espiritualisme i l'art.
El terme alquímia es pot utilitzar des de l'any 300 a.C fins pràcticament el s. XVI o XVII. Posterior a aquests segles es considera ja la separació entre química, física, medicina, botànica, astrologia.
L'alquímia va ser una de les principals precursores de les ciències modernes i moltes de les substàncies, eines i processos utilitzats i creats per l'antiga alquímia han servit com a pilars fonamentals dels coneixements actuals.
Així doncs, els antics alquimistes es dedicaven a fer medicaments, estudis de forenses, de fisiologia, patologia, fosa i fabricació d'estris de metall, estudis de la botànica i fauna, estudis d'astronomia, qüestions matemàtiques i un llarg etcètera.
Tots aquests aspectes, per descomptat, estaven en relació i connexió directa entre si, holísticament compresos, estudiats i utilitzats. Totes les àrees de coneixement i estudi estaven totalment relacionades entre elles i no existia una separació de ciències com ara es reconeix.
0 comentaris